Resum de les conclusions extretes de la darrera reunió de l'AREM (Taula rodona sobre "Moviments Socials i Política")

Participaren, a titol individual, membres de: CGT, EU, GADMA, Maulets, Plataforma pro Camins Públics i Oberts i Independents.

   Diferents intervencions, deixaren clar la preocupació per la situació del teixit associatiu, la necessitat d'enfortiment dels moviments socials i la necessitat de coordinació i la creació d'una estructura pròpia (mitjans de comunicació, espais físics...) A l'hora de la desconfiança cap als partits polítics.

CONCLUSIONS: Es va arribar a l'acord de la necessitat de crear una plataforma o xarxa solidària entre totes les organitzacions alternatives i anticapitalistes.

Es va remarcar la importància de la independència d'aquesta plataforma respecte als partits, la necessitat de que sigui una organització assemblearia, on es pugui compartir espais de lluita i experiències.

PER TANT: Es va acordar obrir un procés participatiu, on s'aclarís la forma d'organitzar-se i la forma de coordinar-se, i els principals eixos bàsics de l'ideari. Ara per ara, s'ha plantejat (és una proposta) com a eixos principals la preocupació pels immigrants i la seva situació i el tema de la llengua i cultura pròpies. 

(Si algú vol fer alguna aportació o correcció, per favor, posau-vos en contacte amb assembleaperlarenovacio@hotmail.com)

Vos convidam a la

TAULA RODONA:

"MOVIMENTS SOCIALS i POLÍTICA"

Les diferents relacions entre els moviments socials i els partits polítics

Participaran:

CGT

Maulets

OCB

Plataforma "Salvem la Real"

Plataforma pro Camins Públics i Oberts

Després torn obert de paraula

DATA: Dissabte 22, a les 10:15 del matí.

LLOC: OCB-Inca, Plaça de l'Àngel, 2. Inca

Organitza:

AREM (Assemblea per a la  Renovació de l'Esquerra de Mallorca)

Col·labora: OCB-Inca

Contra l´imperialisme ianqui i a favor del poble dels Estats Units (I)

pobler | 18 Febrer, 2008 08:55

El cop de Pinochet a Xile, l'assassinat del president Allende (democràticament elegit pel poble xilè), els milers de morts que hi hagué posteriorment en la brutal repressió de l'any 1973; les matances a l'Argentina fetes per la junta militar que presidí Videla (els feixistes argentins, manats per especialistes de la CIA ianqui, obrien la panxa de les preses i presos acusats de "marxistes"; les noies eren violades per cans policíacs; els fills eren segrestats i repartits entre els militars...). Abans, a l'any 1954, hi havia hagut la intervenció ianqui contra Jacobo Arbenz i el govern progressista que governava Guatemala... I encara molt abans, en els anys vint i trenta, l'assassinat del líder patriòtic de Nicaragua, el general d'homes lliures Sandino aliminat pels Somoza (manats per l'imperialisme ianqui). El 1964, ja hi havia hagut el brutal cop d'estat del Brasil amb milers i milers de progressistes assassinats... Sense anar a cercar les intervencions militars imperialistes del segle XIX, els cops d'estat proianquis, la sang vessada d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial es fa infinit (Turquia, Grècia, Uruguai, Haití, els atacs contra Cuba, El Salvador, la República Dominicana...). El manteniment de Puerto Rico com a colònia de l'imperi contra la voluntat dels seus habitants... (Miquel López Crespí)

A favor del poble dels Estats Units i contra l´imperialisme ianqui (I)

Vivim encara sota l'impacte del brutal atemptat que ha enfonsat dos dels símbols més importants dels EUA: les torres bessones de Nova York i l'edifici del Pentàgon, a Washington. No cal dir que lamentam profundament els milers de víctimes innocents que han mort en aquest atac al cor dels Estats Units. Sempre, en tot moment de la nostra vida, hem fet costat a les víctimes que les guerres de rapinya ordides per les multinacionals capitalistes i imperialistes ianquis, per l'imperialisme rus (la invasió de Txecoslovàquia l'any 1968, la d'Hongria el 1956, la d'Afganistan l'any 1979), per l'imperialisme europeu (França, Anglaterra, Espanya...). Sabem els milions de víctimes que han costat a la humanitat totes les guerres mundials fetes per les gran potències a fi de repartir-se les riqueses del món. Els estats més poderosos de la terra mai no han tengut escrúpols a l'hora de la rapinya. Milions i milions d'homes i dones han mort a conseqüència de les guerres decretades pels estats majors de la banca internacional i els seus governs. La nostra generació recorda encara els cinc milions de morts causats per l'imperialisme ianqui quan bombardejà salvatgement el poble de Vietnam que lluitava per la seva llibertat i independència. Els EUA llançaren sobre els vietnamites més bombes que les que caigueren durant tota la Segona Guerra Mundial. Vietnam, en mans dels botxins del Pentàgon, esdevingué una nafra oberta de la humanitat on els famosos estrategs del sistema provaren les armes químiques, els efectes del napalm damunt la població civil i la natura. Encara avui hi ha milers d'infants que moren a causa dels efectes de la cruel guerra química contra els pobles ordenada per la Casa Blanca.

Tots els antiimperialistes, els amants de la llibertat dels pobles, hem sentit profundament la mort dels innocents que treballaven en les torres bessones de Nova York. Som una generació acostumada a veure patir la humanitat sota el poder dels imperis, sigui aquest el ianqui, el rus, l'anglès, el francès o l'espanyol. Qui no recorda en aquests moments la història del gegant del Nord? Al costat d'una vessant progressista que englobaria des dels pares fundadors dels EUA en el segle XVIII (la poderosa influència que exercí la revolució independentista dels estat-unidencs en la Revolució Francesa) fins a Lincoln i la guerra de secessió contra l'esclavisme del sud (amb victòria del nord antiesclavista); des de les lluites de la classe obrera estato-unidenca i sectors progressistes d'aquell immens país contra el racisme, la xenofòbia, l'explotació capitalista... ¿Com no recordar el centenars d'invasions armades de l'imperialisme ianqui arreu del món? Només a l'Amèrica Llatina es poden contabilitzar més de cent desembarcaments de l'exèrcit dels EUA en aquells pobles, a part dels centenars de cops d'Estat sagnants ordits des de Washington i les ambaixades estato-unidenques de cada Estat envaït.

Sabem que, al costat de tota la vessant progressista de determinats sectors estato-unidencs, existeix la realitat del que han fet les classes dominats de l'imperi contra els pobles indis de Nord-amèrica (els sioux, els mohicans...) i contra el món sencer. En el segle XIX, els "valents" soldats de la Cavalleria Lleugera ianqui extreien amb punyal les vagines de les dones i al×lotes indíes per fer-ne bosses per al tabac! Recordam igualment l'esclavatge de la població negra (tants als EUA com a la resta del món), els segles d'assassinats de negres (penjats, esquarterats de viu en viu, cremats amb benzina per a diversió de protestants reaccionaris, racistes de cabells rossos i ulls blaus que res haurien d'envejar a les hosts hitlerianes en llurs dèria racista).

Posteriorment, en temps de la guerra freda, el sistema capitalista i imperialista ianqui s'especialitzà a promoure centenars de sagnants cops d'estat arreu del món i en l'ajut a tota mena de règims corruptes i criminals. Ja en temps de la guerra civil, quan els diferents pobles de l'estat espanyol lluitaven contra el feixisme, el petroli que emprava l'exèrcit de Franco provenia dels EUA. Els avions que bombardejaren Gernika, els pobles i ciutats dels Països Catalans, de Castella, era benzina aportada a baix preu pel capitalisme ianqui a fi d'acabar amb la democràcia. És un gran mentida propagar que els EUA són "els gran defensors de la llibertat". Franco i la seva criminal dictadura es va poder consolidar gràcies a l'ajut estato-unidenc. Posteriorment, quan el règim franquista romania aïllat per la seva col×laboració decidida al costat de Hitler i Mussolini (recordem l'enviament de la "División Azul" a lluitar contra l'URSS) els EUA, mitjançant els acords militars amb la dictadura franquista, injectaren milions de dòlars en l'arruïnada economia franquista. Va ser el capitalisme estato-unidenc qui, amb aquesta signatura l'any 1953, salvà novament el feixisme espanyol i li donà ales (per a la repressió contra els antifeixistes i contra les nacions oprimides per l'estat espanyol). D'ençà el final de la Segona Guerra Mundial no hi hagué règim feixista o dictatorial en el món que no rebés l'ajut de l'imperialisme estato-unidenc, dels sectors més agressius del Pentàgon. No en parlem de l'ajut dels EUA al corrupte règim de Sang Gaishek, a la Xina, i que costà milions de morts. Els feixistes del règim proianqui tallaven el cap als comunistes i progressistes xinesos enmig del carrer per tal d'atemorir el poble... Ja l'any 1927, els reaccionaris xinesos -teledirigits per la banca ianqui- llançaven els marxistes i treballadors progressistes vius dins de les locomotores a Xangai i a moltes altres ciutats de la Xina. K. S. Karol ho detallà a la perfecció en la seva impressionant obra La Xina de Mao que publicà Edició de Materials a Barcelona l'any 1967.

Qui no recorda el sagnant cop d'estat organitzat per al CIA ianqui contra el govern populisto-nacionalista d'Indonèsia l'any 1968? Tan sols en una setmana, els mercenaris feixistes, l'exèrcit dirigit per generals ensinistrats pels ianquis, assassinaren més de mig milió de persones pertot d'Indonesia. Els rius anaven plens de cadàvers i durant dies les aigües van ser roges, de tanta sang.

D'ençà aquesta data no hi hagué en el món cop d'estat, matança generalitzada de progressistes (comunistes, socialistes, cristians anticapitalistes...) que no fos ordida pel Pentàgon. El cop de Pinochet a Xile, l'assassinat del president Allende (democràticament elegit pel poble xilè), els milers de morts que hi hagué posteriorment en la brutal repressió de l'any 1973; les matances a l'Argentina fetes per la junta militar que presidí Videla (els feixistes argentins, manats per especialistes de la CIA ianqui, obrien la panxa de les preses i presos acusats de "marxistes"; les noies eren violades per cans policíacs; els fills eren segrestats i repartits entre els militars...). Abans, a l'any 1954, hi havia hagut la intervenció ianqui contra Jacobo Arbenz i el govern progressista que governava Guatemala... I encara molt abans, en els anys vint i trenta, l'assassinat del líder patriòtic de Nicaragua, el general d'homes lliures Sandino aliminat pels Somoza (manats per l'imperialisme ianqui). El 1964, ja hi havia hagut el brutal cop d'estat del Brasil amb milers i milers de progressistes assassinats... Sense anar a cercar les intervencions militars imperialistes del segle XIX, els cops d'estat proianquis, la sang vessada d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial es fa infinit (Turquia, Grècia, Uruguai, Haití, els atacs contra Cuba, El Salvador, la República Dominicana...). El manteniment de Puerto Rico com a colònia de l'imperi contra la voluntat dels seus habitants; les condemnes a mort, a presó pèrpetua, dels nacionalistes d'aquest poble oprimit per l'amo del Nord... La invasió de Playa Girón per part de mercenaris cubans ensinistrats en tota forma de matar per la CIA ianqui; el sosteniment de tots els règims corruptes del món i l'ensinistrament (precisament al Panamà) de tota l'oficilialitat colpista mundial (Escuela de las Américas); l'ajut en milions de milions de dòlars a tots els exèrcits del món que lluiten contra els revolucionaris (o contra el clergat catòlic progressista: l'assassinat del bisbe Romero a El Salvador -i de milers d'esquerrans d'aquest país-; l'extermini de la guerrilla nacionalista i progressista en tots els països d'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. Aquesta ha estat la funció essencial de l'imperialisme ianqui en l'època contemporània: col×laborar amb els imperialistes de l'antiga URSS i europeus per a mantenir el sistema d'explotació capitalista arreu del món.

Miquel López Crespí

Voliem dir-vos que esteim preparant unes taules rodones i de debat. Els propers dies rebreu més informació.

rutalitat policíaca a les Festes de Sant Sebastià. Crònica dels fets.

El 19 de gener, a Palma es celebra la revetlla de Sant Sebastià, patró de Ciutat. La festa s'organitza entorn a algunes places del centre de la ciutat, on hi ha foguerons i concerts. Una d'aquestes places, des de fa més de 10 anys, es dedica a la revetlla alternativa de Sant Canut. Aquesta és la única plaça que no organitza directament l'ajuntament, sinó que hi ha un grup divers de persones que s'hi dediquen, sol·licitant el permís a les autoritats competents. Aquesta any, Son Canut s'ha celebrat a Sa Feixina, a diferència de les darreres edicions que s'havien situat a Ses Voltes, per lo que ja havia una intenció de treure-la del circuit de places del centre. Tot i així, la festa va ser un gran èxit amb la participació de molts de grups i de joves que gaudiren de la música i els foguerons.

Presentem ara la crònica del trist final de la revetlla d'enguany: cap a les 4:00 de la matinada, el concert es va acabar i algunes persones van començar a marxar cap a casa... hi havia molt d'ambient a la plaça, la gent estava contenta i comentaven la vetllada vora del foc. Encara sonaven tambors i no eren pocs els que ballaven. Algú va advertir de la presència d'un important dispositiu policial a Via Argentina, però la gent seguia xerrant tranquil·la. De mica en mica, agents de la policia local de Palma van anar demanant a la gent que abandonés la plaça, que la festa ja havia acabat i havien de netejar. En aquests moments encara s'estava desmuntant l'equip de l'escenari... i la gent va pujar cap al fogueró que hi havia a la part central. Allà restaven encara unes 150 persones.

La policia va seguir fent pressió per fer-nos sortir, insistint que s'havia de netejar la plaça, però encara no havia arribat el servei de neteja i la gent s'ho prenia amb calma. Varen formar un doble cordó, el primer d'agents de la policia local i el segon amb policies nacionals... sumaven uns 80 agents (la policia anava amb proteccions d'antidisturbis, alguns amb el casc a la mà, però un segon grup duien tot l'equip sencer posat: casc, armadura, ...) que no convidava a la distensió de la situació. En un moment donat, un membre del cos de la policia local va perdre els nervis i va pegar un cop amb el seu casc a un al·lot que parlava amb ell, fent-li un trau a la cella. El policia no va voler identificar-se, ni cap dels seus companys va voler telefonar una ambulància tot i que aquell al·lot estava sagnant de valent.

Mentrestant, gran part de les persones no s'adonava encara del que estava passant. Els pocs que ho varen veure van seure's a terra per demanar, pacíficament, un canvi d'actitud dels agents i que ajudessin a la persona a qui havien agredit. La policia nacional va ser l'encarregada d'arrossegar els cossos de les assegudes, que deixaren el cos mort sense oposar resistència, fins a treure-les de la plaça. Ho feren amb violència, arrossegant el cos d'alguna companya per la plaça, insultant i pegant un cop de bota al cap d'un altre company.

En aquest punt, el cordó policial d'antiavalots, equipat amb escuts, cascs i porres va començar a fer pressió sobre el grup de gent al voltant del foc, tot empenyent-les violentament amb els escuts. Entre elles, es trobaven algunes persones de l'organització a les que se'ls va donar el mateix tracte que a les demés, tot i que encara estaven desmuntant. La situació era tensa i varen començar alguns cops de porra a les primeres files, amb lo que tot es va disparar. El grup va haver de començar a córrer escales amunt, perseguits per una forta càrrega policial. Algunes persones van caure a terra, cegades per l'esprai antiagressions que usaven els municipals, i els agents les feren alçar-se a cops. Les persones que arribaven a la part de dalt de la plaça es topaven amb un segon cordó que impedia la sortida i que les ruixava amb esprai deixant-les cegues per una bona estona. Fins i tot fora de la plaça encara les van copejar i van fer córrer per Via Argentina i Passeig Mallorca amunt on el cordó va començar a retrocedir.

Moltes persones van resultar copejades o afectades pel líquid lacrimogen. Algunes ja han obtingut un part mèdic on s'informa del seu estat. Animem a totes aquelles persones que hagin quedat malmeses, acudeixin als centres hospitalaris per sol·licitar un part... Cal fer evident la brutalitat amb que va actuar el dispositiu policial .

PER UN BLOC D'ESQUERRA NACIONAL A LES ILLES BALEARS

-En primer lloc, i com sabem totes i tots, el PSM ha estat a Mallorca i al conjunt de les Illes Balears, durant els darrers trenta anys, la força política que ha representat els valors de l'esquerra, l'ecologisme i el nacionalisme d'una forma absolutament integral. És una realitat objectiva política i sociològica que l'espai sobiranista i progressista a les Balears, en totes les seves tendències des de l'independentisme rupturista a un nacionalisme de tipus autodeterminista o confederalista i des de l'esquerra transformadora i alternativa i l'ecologisme polític fins a la socialdemocràcia, ha estat ocupat, des del 1976,  pel Partit Socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista.

-El sistema de partits mallorquí era completat per la dreta espanyolista (PP), el centre-esquerra light i espanyolista (PSOE) ,un regionalisme de centre-dreta (UM) i una esquerra federalista que no acabava de lligar-se als moviments socials i al territori (EU-Verds) i deixava, sens cap mena de dubte, un ample espai de representativitat i legitimitat al PSM.

-Majoritàriament la consiciència nacional i identitària a Mallorca i a les Illes Balears s'ha vertebrat al voltant de la defensa explícita del territori i una concepció progressista del model social que es vol pel país. El nacionalisme polític, a més, ha arrelat en els moviments socials de base, en les diferents expressions organitzades de la societat civil.

-La pluralitat i heterogeneïtat del nacionalisme polític de les Illes Balears s'ha manifestat, durant els darrers trenta anys, majoritàriament dins el PSM o, en tot cas, en diferents expressions o moviments cívics i socials a la seva perifèria.

-A dia d'avui les bases del nacionalisme d'alliberament es segueixen vinculant a posicions progressistes i ecologistes. Els sectors més dinàmics de la societat mallorquina; el jovent organitzat; la gent que ha donat nova embranzida a entitats històriques i combatives com l'OCB, el GOB, el sindicalisme alternatiu, nacional i de classe, el Grup Blanquerna, el moviment estudiantil, Joves per la Llengua, les plataformes cíviques en defensa de la terra o els projectes d'economia social entre molts d'altres; les ciutadanes i ciutadans que, molt especialment durant les llargues "travesses del desert" dels periodes de governs autonòmics de la dreta espanyola a casa nostra (sovint amb la complicitat d'Unió Mallorquina, per cert!), han plantat cara a les agressions al territori i el medi ambient, als atacs a la llengua i a la cultura catalanes, a les retallades socials, a la despersonalització nacional del nostre poble, etc. són persones que s'adscriuen en un espai polític clar: l'esquerra nacional.

-La possibilitat d'una coalició nacionalista amb UM, ERC i Entesa pot representar una fractura no només electoral, sinó ideològica i de representativitat diguem-ne emocional, amb aquests sectors històricament lligats, per la seva feina de base, sovint en contextos molt difícils, a l'esquerra nacional i, en conseqüència, al PSM.

-És hora d'acabar amb un complexe important del partit respecte l'opinió de determinats lobbies o grups mediàtics i d'opinió. Aquesta influència i pressió sobre la direcció del partit pot provocar que es prenguin decissions poc encertades i que ens porten a camins que no són prou clars. La ciutadania d'aquest país, compromesa amb la gent i la terra, està, majoritàriament per coalicions amples nacionalistes i progressistes. Això ens demanen les dones i els homes de Mallorca que treballen, dia a dia, per un país més lliure i just.

-La situació nacional de Mallorca i el conjunt de les Balears no és com la del Principat de Catalunya. Som en un altre estadi. La consiciència identitària no es deslliga de l'eix social. En aquest sentit tendriem més semblances amb Galícia que amb el Principat o amb Euskadi. UM no és CDC ni UDC. Unió Mallorquina és una formació que fins no fa gaire es definia "regionalista"; amb actituds conservadores i caciquils impròpies d'un partit liberal-demòcrata europeu i modern; amb militants imputats per casos flagrants de corrupció; i amb una visió dels Països Catalans, el nostre marc nacional, entre nul·la i reactiva. Una formació capaç de votar, amb els dos principals partits espanyols, un nou estatut per a les Illes Balears que no equipara castellà i català, i capaç de desprotegir i agredir ambientalment zones importants del nostre territori En definitiva un partit capaç de pactar amb el PP de Jaume Matas. Un PP molt lluny del tòpic "innocent" del canyellisme i que, recordem-ho, durant la legislatura 2003-2007 havia posat les bases per a l'inici, ara ja ràpid i contundent, de la nostra desaparició com a poble. Per tot això creim que no es donen les condicions per a un acord-coalició nacional amb UM que seria, a més, electoralment contraproduent. El centre-dreta nacional ha de fer, en qualsevol cas, el seu camí. Serà un camí llarg on li desitjam sort. Ens haurem de trobar algun dia per arribar a algun tipus de treball conjunt. Quan el centre-dreta nacional representi l'espai liberal "normal" d'un país que aspiri a ser "normal". Mai abans.

-Respecte a Entesa per Mallorca i ERC són expressió clara que, complementant el que esmentavem anteriorment, dins la pluralitat de l'esquerra nacional, hi trobam legítimament altres expressions polítiques. El seu paper, el seu rol de cara al futur, per la seva trajectòria i tamany reduïts, consideram que pot estar perfectament representada dins un Bloc nacionalista i progressista sòlid i potent. Un Bloc de l'esquerra nacional que, amb ells també, reflecteixi totes les sensibilitats del sobiranisme, l'ecologisme i l'esquerra.

-Un Bloc on també hi hauria de ser Alternativa EU-Verds una formació amb un treball sobiranista, d'esquerres i ecologista important però que, en qualsevol cas, ha de seguir fent passes per esdevenir una força plenament autònoma de les Balears i sense referents-lligams estatals.

-Creim important mantenir la fórmula del Bloc per Mallorca de cara a les eleccions estatals espanyoles ( o en qualsevol cas una candidatura sense sigles, amb el suport de tota l'esquerra nacional i encapçalada pel PSM que no exclogui les forces que han treballat des del sobiranisme, l'esquerra i l'ecologisme a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera). Un Bloc que hauria de portar una veu nacionalista, progressista i ecologista a Madrid que defenses el dret de Mallorca i les Illes Balears, així com el conjunt dels Països Catalans, a decidir el seu futur lliurement sense imposicions de l'Estat Espanyol. Una veu clara i contundent per l'autodeterminació i la sobirania. Un Bloc on demanariem als seus participants lleialtat al projecte i contundència pràctica i ideològica.

Benvulgots amics, volia obrir un debat sobre un tema súmament interessant: el PSM (socialista?) ara anirà amb UM (tenen més que oferir a EU). No em pareixeria del tot malament, una unió nacionalista, si no fos perquè UM és sinònim de corrupció i d'uns interessos convertits en partit (weno, ara resulta que no, perquè Munar s'ha anat i desde fa 3 setmanes comanen els "progres d'UM"). Sense menysprear la bona voluntat de la nova UM, cal dir que un més NO POT ESBORRAR 20 anys de caxondeo polític.

A més a més, ara resulta que el PSM, pobret, és bipolar i esquizofrènic: Primer amb EU (i va montar un cristo inmens per fer-ho!), i després amb UM.

Pobrets!!!! 

I que fa EU-EV??? callar...         Que raro no???

Ara, més que mai, l'assemblea ha de cercar fer arribar la seva veu de crítica! 

Festes de Sant Antoni 2008 a sa Pobla

Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.

Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla

Sebastià Gallardo, regidor de Cultura

Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí, escriptor

Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.

Fundació Joan Soler Planas

C. del Mercat, 41

Sa Pobla (Mallorca)

Sa Pobla i la història és un sentit homenatge a les generacions de que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones, poblers i pobleres doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Una humanitat de imaginació desbordada i de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua.

Hi ha haugut un canvi de darrer moment. Dia 5, a les 10 30, hem quedat davant de la seu de l'OCB-Inca (Carrer del Àngel nº 2) però cap a les 10 50 anirem a cel·lebrar l'assemblea al Convent de Sto. Domingo, 2ª Planta, sala de conferències, al C/Glòria.

El nou emplaçament es troba a 70 m. del anterior.

Perdonau les molèsties.